Quatre camagrocs

Mentre enfilàvem l’N-260 cap a Ripoll, ens explicava que ella ja mai no puja a buscar bolets perquè s’acaba enrabiant. Des que es va fer mal al genoll no es pot endinsar al bosc, i acaba fent la tria del que ell li porta. Abans, deia, l’Amàlia i la Cèlia eren les que en sabien més. Si empassegaves amb un tall per on havien passat, ja no hi quedava cap bolet. Però als concursos, els homes les acabaven guanyant perquè podien carregar més pes. Si elles n’agafaven 20 kg, ells en treien 30. Ara… els anys en què se’n trobaven pocs, aquells sempre els guanyaven elles.

Quatre rovellons i el cistell ple de camagrocs. I mai no marxaries. És un vici! Perdre’t dins el bosc, intentant arribar allà on vols creure que encara no ha arribat ningú… Quan ja tens els que havies vist, de sobte, en veus més amunt i, sense pensar-t’ho, t’hi llances, amb el cistell agafat com pots i les branques que t’esgarrapen i t’estiren dels cabells. T’oblides de dinar, del fred, de tornar a casa.

Els vespres ja són foscos. He agafat el cotxe que el cel era completament negre. M’agrada conduir sola. Aquest vespre, fins i tot, m’agrada conduir de nit. M’agrada la intimitat que avui em dóna la foscor. Cantar. La flaire dels bolets dins el cotxe. La tardor. Les meves històries. Deixar la ment en blanc i conduir. Només conduir.

Sant Feliu de Pallerols, el Brugent, Cogolls —sempre que hi passo, recordo en Nini i en Josep tot explicant l’excursió que hi van fer un dia—, l’Hostal dels Ossos, Amer, el Ter i el pantà de Susqueda, Anglès, Brunyola —amb la Fira de l’Avellana i els atacs de riure amb els amics rere la parada de tir—, Santa Coloma de Farners, Sils…

Conduir de nit és diferent. La vida, a la nit, és diferent. Som diferents. Creuo pobles buits, mal il·luminats, ara noves rotondes i dreceres, de sobte la llum d’algun cotxe que torna cap a casa.  Cada cop amb més claror per la lluna plena, noto l’escalfor de les galtes, els ulls petits, calfreds sota el jersei de llana, els peus cansats del pes de les botes. Abans d’agafar els revolts cap a casa, m’aturo a ca la Raquel per deixar-los un grapat de camagrocs i tasto el codonyat que ha fet la seva mare. M’agrada. Porto codonys al cotxe. Aquest cap de setmana provaré de fer-ne.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Quatre camagrocs

  1. Agus ha dit:

    Lo de quatre rovellons és de modèstia! collir-ne tretze és un record familiar.

    Que fe-ho dels camagrogs? nets i congelats? secs i fets pols? ja em diras….

  2. Gabriel ha dit:

    M’agrada. Escrius bé…ja ho saps…més aviat molt bé. ;)

  3. Glòria ha dit:

    Els camagrocs de la Rosita… i els codonys!! Laia, no deixis d’escriure… cada paraula una relació… Un altre text em porta el record dels tatanos i l’avi sempre em parlava de tatanos quan era petita… i l’avi de La Bisbal amb “arri tatanet”!!! Recordes les rialles en la butaca al costat de la finestra de la sala? L’altre nit, després de llegir-te, l’aturada va ser a Cal Degollat, el lloc de l’avi, allà on fa molts anys hi havia la Lola, la que ens servia la sopa amb el dit a dins…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s