Connexions

Acabo de deixar enrere la Mireia i el pare, després d’un comiat discret, com els que fem a casa. Passo el control de policia. Comença l’aventura.

L’avió arriba amb retard a la primera connexió. París apareix sota els nostres peus completament nevada i, en aterrar, m’afanyo pels passadissos del Charles de Gaulle cap a la següent porta d’embarcament. La cua és immensa i no avança. Aprofito per acabar de llegir el diari.

L’espera segueix dins l’avió. Després de tres hores pendents del mal temps, ens enlairem. Ara sí, cap al Brasil.

En arribar a São Paulo, miro el rellotge. El proper vol surt d’aquí a quinze minuts i començo a fer-me la idea que hi ha poques probabilitats d’agafar-lo. Engego el mòbil i comencen a descarregar-se els missatges: l’Ada, la Rosa, l’Anna Maria, la Jesi… I, des de l’altra punta de món, em sento més acompanyada.

Un cop a terra, ja sóc conscient que la primera nit al país la faré a São Paulo. De fet, ha estat un viatge improvisat des del primer moment. La companyia em dóna el nom d’un hotel i, després de seguir indicacions totalment contradictòries, surto de l’aeroport a buscar l’autobús. La veritat és que no sé ben bé cap a on vaig i quan arriba una mena de furgoneta m’hi llanço com fa tothom. Aconsegueixo carregar-hi la motxilla però no tardo a adonar-me que no serà fàcil pujar-hi. La gent s’apilona a la porta i ja no hi queden seients lliures. Avui no estic disposada a perdre l’avió i la motxilla, així que m’escolo entre la gent i salto dins. Campi qui pugui. Amb prou feines hi ha espai i en sentir com tanquen la porta just darrere meu sé que he passat la primera prova. Mig encongida entre la porta i els seients, el conductor posa en marxa el motor i amb pressa recorre els carrers de la ciutat. Vaig d’un costat a l’altre, agafant-me al respatller d’un seient amb una mà i l’altra enganxada al sostre. Només puc riure. I, en sentir-me, uns brasilers que tinc al costat, també esclaten a riure. Quina fila que fa la catalana…

El recepcionista no m’ho posa fàcil, però finalment m’estén la targeta d’una habitació. Passo abans pel bar de la primera planta i, tot i que el dia es mereix un bon gintònic a la barra, agraeixo un suc de taronja i una ampolla d’aigua que el cambrer em dóna d’amagat. No entenc res, però tant és. Tinc un llit on dormir i una dutxa d’aigua calenta que agraeixo enormement.

Dues hores per dormir abans no surti un altre autobús cap a l’aeroport. No tinc cap paper amb els vols que van a Porto Alegre, no porto moneda brasilera, no em funciona la VISA… però hi arribo i amb el passaport em col.loquen en el primer vol. Ara sí, cap a Porto Alegre.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Connexions

  1. Joan ha dit:

    Això sembla Trainspoting. M’hi veig. Aquesta història mola un ou. Frenesí total. Gràcies Laia per pensar en mí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s