Un país tenyit de blanc

És 31 de desembre. Preparatius a Rio de Janeiro, múltiples connexions en directe a les platges del país. Tothom vesteix de blanc (presentadors, periodistes, músics, convidats).  És el color que s’ha popularitzat i, sense saber-ne ben bé l’origen (com sol passar amb tantes tradicions), la gent tenyeix els carrers de samarretes i vestits blancs. Puresa, pau i salut per al nou any.

Però el blanc també és el color de Iemanjá, filla d’Olokun. Després de tenir deu fills, es va casar amb el rei d’Abeokutá només amb una condició: que no en ridiculitzés mai els enormes pits d’haver alletat les criatures. Un dia, Abeokutá va arribar begut a casa i va trencar el pacte. Ella, ofesa, va partir un gerro del qual va néixer un riu que va arribar a l’oceà Atlàntic. Des d’aleshores, Iemanjá no ha tornat a trepitjar terra ferma. És la mare de les aigües, a qui veneren els brasilers, vestits de blanc, amb fruites i flors que tiren al mar.

Busco entre la roba, però a la motxilla no hi tinc cap vestit blanc. Així que agafo l’únic que porto, un vestit de colors, i me’l poso abans no arribi la Vera. Aquesta nit de Cap d’Any la celebrarem a casa d’una amiga.

De camí a la ciutat, el sol comença a baixar i el cel rosat es barreja amb les cançons de Chico Buarque. A l’entrada de l’edifici on es fa la festa, ens reb un noi que ens n’indica el pis. És a l’àtic. La porta és oberta i els cambrers desfilen per la sala amb un posat i una rapidesa impecables. Cava o cervesa? Ja hi ha força gent. Aconseguim sortir a la terrassa, després de presentar-me persones de les quals al cap de pocs minuts ja no recordo el nom, i ens asseiem al costat de la piscina, juntament a un artista plàstic (quin nom més terrible!), una galerista i dos cineastes reconeguts de la ciutat. Els cambrers continuen la desfilada, ara amb petits plats de degustació.

S’acosta la mitjanit i, de sobte, sento la Vera com em crida des de dins. Comencen a sonar diverses cançons d’aniversari, una rere l’altra, i ens apleguem tots al voltant de l’amfitriona, que ens treu un a un a ballar. Tot és molt ràpid i, sense adonar-me’n, comencem el compte enrere. Sense raïm… aquí les llenties són les que porten sort. Abraçades i petons. I música, molta música. Em trobo ballant enmig de tots aquells personatges, ara transformats a ritme de rock i samba. Penso en els meus. Aquest any he estat l’última a entrar al 2011. Tanco els ulls i desitjo bon any a l’aire… des del Brasil.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Un país tenyit de blanc

  1. Cristina ha dit:

    Moraleja…mai et riguis d’uns pits grossos!…jejejejej…
    És un plaer llegir el teu blog, ple de mirades, pensaments i històries…Brasil és una mica amb tots els que et llegim…Gaudeix moltíssim…Molt bon any laia, de tot cor.
    Una abraçada.

  2. Jesús ha dit:

    Feliç any nou Laieta!!
    Ja passa això de no recordar els noms de la gent que t’han presentat. Penso que això es dona perquè quan et presenten a algú el teu cap es queda amb els detalls del semblant de la persona, els ulls, la boca, la pell etc.. i no deixa lloc per memoritzar el nom. Les persones són úniques els noms milers.. quan ja hi ha una mica de relació es recorda millor el nom quan el sents dir a altres persones…
    Molt maques les fotos.
    ptons!!
    Ty

  3. Raquel ha dit:

    Feliç any nou!!!!Una mica tard!!!!!Mes tic posant al dia del blog, le tingut una mica perdut!!!!Disfruta molt!!!!Una forta abraçada i molts petons!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s