Contes de carretera

Aquesta nit em costa dormir. Intento escriure una estona, agafo de nou el llibre, escolto música… fins que se’m comencen a tancar els ulls. L’aire condicionat és tan fort que passo les hores de foscor embolicada com puc entre la roba que porto a la motxilla, una samarreta sobre una altra, un jersei, un mocador per sobre… L’autobús va força buit. En sóc l’única turista.

Comença a sortir el sol. No sé quina hora és, no porto rellotge i el mòbil fa hores que no té bateria. Em costa obrir els ulls, he dormit malament. L’autobús para i pugen cinc nois. I en fer el gest de treure les meves coses del seient del costat, veig que van armats. Passen pel meu costat i comencen a regirar l’equipatge dels últims seients. Silenci absolut. El silenci de primera hora. El silenci d’una carretera llunyana.

Cinc policies vestits de paisà revisen les bosses. N’hi ha un que vigila des de l’entrada, al costat del conductor. Trobo que té una cara agradable i m’inspira tranquil.litat. A baix, una furgoneta i més policies uniformats. Detenen quatre persones i les deixen emmanillades. Amb prou feines m’atreveixo a treure el cap i, quan ho faig, en un acte que no sé si és de valentia o més aviat xafarderia, veig com un dels policies desmunta la sortida de l’aire condicionat d’un dels seients i en comença a treure paquets. Torno a abaixar el cap i em quedo encongida en el meu seient. Amagada. Petita.

Agafo el llibre i intento llegir. Fa una hora que som enmig del no-res, en una carretera que uneix el Paraguai i l’Argentina amb l’Atlàntic. Ara remenen les maletes del portaequipatges. De reüll, veig com un dels policies revisa amb cura els tiquets de tots els passatgers. Darrere meu, n’hi ha un altre que fa fotos. Sembla que han trobat el que buscaven i, tot seguit, fan desfilar els quatre detinguts pel passadís.

Es tanquen les portes i l’autobús reprèn el trajecte. Gairebé puc sentir la respiració dels altres passatgers, els cors que tornen a bategar, la consciència i l’emoció de l’aventura… com si haguéssim estat espectadors congelats de la projecció d’una pel.lícula muda. Pocs minuts després, veig com ens torna a avançar el cotxe patrulla. Aquest cop n’entra només un, s’acosta on sóc jo i amb un posat totalment seriós i segur de si mateix, assenyala la noia asseguda darrere meu: “Tu també”.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Contes de carretera

  1. ivan ha dit:

    aix, quina por! sisplau que no et passi res de dolent!

  2. Raquel ha dit:

    Reina quina por!(pero tb emocionant), vigila molt!!!!

  3. lalletrapetita ha dit:

    nina! molt de compte eh?????? ni k estiguessis fent una corresponsalia de guerra!!!!!!! kuan tornis tindràs material per a una novel·la! Petonàs i cuida’t molt!!

  4. Gabriel ha dit:

    Suposo que estant tant allunyada de tot hauras passat por…jo ho he llegit com si fossin les planes d’un llibre d’intriga…;)…una abracada! :)

  5. Jesús ha dit:

    Cullons si quin ensurt quan dius q s’apropa a tu he pensat… aih mare!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s