Fins a la sorra

Aquest matí defujo companyia, qualsevol conversa, mig somriure, esperes o presses. A la motxilla, un entrepà, fruita i aigua, en Kundera, un quadern per escriure, protector solar, càmera fotogràfica i barret. Quantes coses creiem que necessitem avui en dia per sobreviure!

Ressegueixo la costa amb els peus a l’aigua, damunt les roques… fins que no hi ha més camí. A la dreta, selva. A l’esquerra, mar. M’endinso entre els arbres. Aquí sota amb prou feines arriba la llum del sol. Salto arrels immenses que s’entrecreuen, esquivo branques, m’espolso els insectes que es deixen anar de les fulles, m’enfilo a les pedres. M’aturo. Els crits dels ocells. El camí baixa, puja, baixa… i torna a pujar. Avanço cada cop més ràpid. I no puc parar. Les pujades ja no em cansen, s’han convertit en un repte. No vull que s’acabi. El soroll dels insectes en fregar les ales. Els micos que pengen dels arbres. Sorolls entre les fulles. La roba absolutament xopa. Aquí em sento bé. No vull parar. Corro endavant i, a cada pas, deixo coses enrere, pujo grimpant un camí i salto d’un costat a l’altre la baixada. No em cal frenar.

En trobar la primera platja, reboto la motxilla i em llanço a l’aigua. El so de l’onada que s’arrossega suaument fins a la sorra. Sento com el sol em crema la cara. Carrego la motxilla i m’endinso de nou entre els arbres. Repeteixo el ritual fins arribar a la penúltima platja, on les barques deixen anar una onada de turistes que, com jo, busquen la tranquil.litat d’una platja llunyana. Però l’últim tram del camí ja s’ha convertit en una petita rambla de barrets blancs i neveres que desfilen selva amunt, ara selva avall. Fins a la sorra. La gent s’escampa i ens intentem perdre els uns als altres.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Fins a la sorra

  1. Mar ha dit:

    Laia, és ‘La insoportable levedad del ser’, oi?

  2. Josep i Rosa ha dit:

    Vés al tanto amb les meduses… i amb els micos.

  3. Joan ha dit:

    laia, aquesta historieta em recorda el camí de pujada cap als Metges. Pujades, baixades, insectes. Quan hi arrives, als Metges, estàs rodejat de bosc. Però des del mirador divises el mar. Queda lluny, però relativament a la vora. Les Medes…..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s