Com qui deixa a l’escala de casa la bicicleta, el casc de la moto, les garrafes d’aigua, la llenya o els trastos que s’acumulen al cotxe. A l’escala que puja al pis de dalt de l’església de Nossa Senhora do Pilar hi ha una immensa creu repenjada a la paret. Com un trasto més.

Visitem el Museu de Arte Sacra, el Museu da Inconfidência i seguim l’itinerari cap a l’església de São Francisco de Assis. Repartides entre els bancs, fem caure el cap enrere i ens perdem en les pintures de Manuel da Costa Ataíde. Transmeten certa pau. I de l’obra, al museu de l’escultor i arquitecte Antonio Francisco Lisboa, o Aleijadinho, un dels autors més importants de l’art colonial al Brasil.

Un autobús interurbà ens acosta a Mariana per visitar la Catedral da Sé i les esglésies de São Francisco de Assis i Nossa Senhora do Carmo. A pocs quilòmetres d’Ouro Preto, la ciutat ha sabut mantenir l’encant colonial a una distància prudent del turisme. L’entrada al Museu Arquidiocesano de Arte Sacra de la ciutat acaba sent una visita caòtica entre pintures i escultures barrejades en el temps i l’espai. Com un trasto més.

Els dies passen i aviat s’acosta l’últim dia a Ouro Preo. El sol torna a caure sobre les parets blanques i sobre l’escuma de la cervesa, i s’emporta les últimes converses amb la ciutat. A l’habitació, l’Aurelie em tira les cartes de la Féminitude. N’escullo una. La meva carta és la Guérisseuse. Amour, joie e transformation són les paraules clau d’aquest moment.

I quan sembla que el dia s’escapa, m’acosto a la cuina. La Neusa, la dona que treballa de nits a l’alberg, està preparant els pastissos de l’esmorzar de l’endemà. És tard i desitjo anar a dormir però sóc incapaç de resistir-me a quedar-me a la cuina per veure tot el procés del típic pão de queijo de Minas Gerais. Així que mentre la nit avança i els altres viatgers es perden en somnis a les lliteres de les habitacions, nosaltres preparem les boles de formatge per entrar-les al forn.