Aquesta olor dolça…

El meu cos juga a ser lliure. Aixeco la sorra dels carrers amb els peus descalços, baixo i pujo escales, deixo ballar els braços amunt i avall. Nits a la platja. Camins enfangats després de la pluja. Camins d’aigua quan puja la marea.

En Boris em mira mentre tasto els pastissos. És gairebé una obligació per a mi! Em sembla l’esmorzar més deliciós del món. M’aferro a aquest moment, em deixo portar per les cançons de Jack Johnson, me’l miro i somric.

Puja la marea.

Fotografia: Boris Medo

Una cervesa a la platja. L’aigua ens arriba als peus. Arrossega el que troba pel camí. Comença a ploure. I el mar deté el temps. Ell s’embolica en una hamaca. I dorm. Surt el sol. El sol comença a baixar. Lluna plena.

Baixa la marea.

Després d’unes cerveses, l’Emilio insisteix a pujar al mirador. Nosaltres el seguim, a les fosques, improvisant arrels i branques que s’entrecreuen pel camí. A un de nosaltres se li escapa el riure. Ara a l’altre. Ens acabem contagiant els uns als altres i no podem parar. Tant és el mirador. Ens hem perdut. Trobem el far.

Puja la marea.

Amb l’Eva hem demanat hora a l’estètica del poble. Mentre ens depilen amb filtres de cafè en un local de 4 m² ple de dones, m’escolto les històries de la gent d’aquí… Hi ha coses que són universals.

Baixa la marea.

Aquest so tan característic dels claus de l’hamaca… El moviment lent del bressol. El mar. El vent. La pluja. Una nit de pluja sota el porxo. El so de la llauna de cervesa en obrir-la. L’escuma de la cervesa al got. Brindem. Silenci.

Puja la marea.

Lentament es desprèn, sento com llisca avall, com ressegueix amb la frenada les fulles dels arbres… Un cop sec a terra. Un mango esclafat. És aquesta l’olor de l’illa. L’olor de la caiguda sostinguda del mango.

Baixa la marea.

Ballem descalços a la platja, envoltats de parades de fruita. Música en directe. Entre somriures, brindis i fotos, celebrem la trobada. Una petita part de Tossa a l’illa de Morro.

Puja la marea.

I l’última nit sota el nostre porxo. Sweet and lowdown de Woody Allen amb Sean Penn. Però el temps ja no es detura.

Baixa la marea.

Fa dies que comparteixo habitació amb l’Eva. En Boris ja ha marxat. L’Enric marxa demà. Agafaré la barca de tornada amb en Jose, la Isabel i en Claudi. A contracor. Sabent que tot té un final. Aquests vespres he seguit escrivint. El so dels grills. Una cosa ha anat despertant l’altra i, així, successivament, com en un joc de casualitats i coincidències hem anat cosint encontres. Un altre mango. Cada instant no demanat. Aquesta olor dolça…

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Aquesta olor dolça…

  1. Ely ha dit:

    Parabéns, fotos perfeitas.

  2. Judit ha dit:

    fantàstic!!! fotografies genials!!! felicitats…

  3. Raúl ha dit:

    Molt bona combinació de text i fotografies, et fa transportar…i això és bo. Fas gaudir estant lluny/a prop a la vegada.

  4. Aleix ha dit:

    El text ja me l’esperava, però les fotos són molt bones. Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s