I torna a començar

Aquesta història s’acaba en un far.

Hi ha moments en què la carretera sembla no tenir final. Tot es repeteix i s’acaba perdent en el mateix horitzó. El sol ens desperta i es pon de nou. Una parada tècnica. Alguns treuen les cigarretes, d’altres s’amaguen sota el jersei i tanquen de nou els ulls. Una pel·lícula. Em repenjo a la finestra i gaudeixo del camí.

Els camions sacsegen l’autobús en passar. La força d’una trobada al desert. Un cop sec de fre. És un guanac que ha decidit creuar a l’altre costat. Canvi de marxa. Tornem a arrencar cap a l’illa de los Pájaros. El dibuix sobre l’Atlàntic de Saint-Exupéry d’una boa que s’havia empassat un elefant. O era un xai? No, el xai era dins la caixa.

Pingüins, llops i elefants marins. Ens convertim en observadors silenciosos. Pacients. Asseguts a terra sentim cridar els elefants marins, pendents d’una possible baralla entre mascles. Seguim divertits el pas dels pingüins. Mirem l’horitzó somiant veure una orca que mai no arriba.

El temps avaça al pas dels guanacs. Són els segons abans d’arrencar a córrer. Els primers passos d’un esportista en el salt d’alçada. Tot s’eternitza dolçament en aquest moment. Estàtics en el pas que demana impuls. El sol ens desperta i es pon de nou. Amb la foscor, la immensitat d’aquest desert queda esquitxada per les llums d’algun camió que lentament s’acosta. I ens sacseja de nou. M’inclino cap a l’altre costat i segueixo dormint.

Aquesta història és plena de silencis. Però ben al fons, on amb prou feines arriba la llum del sol, amaga un tros de cel. Un blau sense paraules que de sobte es trenca i es desfà. Ens desperta i ens deixa immòbils.

Tinc la sensació de passejar per un món que no ens pertany. Un món de documental i fotografies en què l’ésser humà és només un observador al marge. Però sento el nas gelat. Escalfo les mans amb l’alè. I retorno la mirada al meu voltant. Això, i el silenci, és tot el que tinc.

L’últim vaixell a l’Antàrtida va sortir ahir. Tornem cap a l’alberg, sota capes de jerseis, samarretes, mocadors, guants i gorres. Mentre caminem tanquem els ulls i, entre bromes, sento com cadascú imagina en silenci el seu viatge, la seva Antàrtida.

I quan la història arriba al final, el camí s’acaba. Lluny de casa. Lluny de tot. I torna a començar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s