Botes de muntanya

Quan el despertador sona, encara és negra nit. Agafo amb cura la roba i el raspall de dents, i surto de l’habitació sense fer soroll per no despertar ningú. El parquet. La fusta em segueix els passos fins al bany. Tanco la porta, i l’aigua que surt gelada. Avui ens acostarem al Fitz Roy.

Em costa agafar el ritme, però després de trenta minuts de pujada sento que el meu cos comença a reaccionar. El silenci de la muntanya, les botes damunt la terra, les mans glaçades aferrades a la motxilla. Sentim ben a prop el so del bec d’un picot. I, en aturar-nos, en comencem a descobrir un, dos, tres… Mentre uns foraden el niu, els altres juguen a perseguir-se entre aquest cementiri d’escorces abatudes pel fred i la neu.

En sortir del bosc, el vent ens sacseja de sobte i ens clava com petites estelles les volves de neu que arrossega del glaciar. El cap deixa de donar voltes a coses absurdes i es deixa anar al camí, empès per la inèrcia. Em sento viva.

A poc a poc, anem arribant a l’alberg. M’agrada el so de les botes de muntanya sobre el terra de fusta. L’aigua bull i ens aferrem a la tassa de te com criatures, sentint com els ulls cedeixen a l’escalfor de les galtes, esperant el nostre torn per a una bona dutxa d’aigua calenta, esperant que es faci fosc per sentir el pes de les mantes damunt nostre.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s