Benvinguda a casa

Odio volar. Les hores abans de pujar a un avió em vénen tots els mals del món. Em repeteixo en veu baixa que torno a casa. Encara em poso més nerviosa. Arribo al tauler de la companyia amb temps i en presentar el passaport em diuen que no consto a la llista de passatgers de Santiago a París, només tinc un vol de París a Barcelona per a l’endemà. Durant els primers minuts confio que és un simple error i, quan una de les treballadores em confirma que és una equivocació d’ells, em tranquil·litzo. Però em quedo de pedra davant la seva negativa a arreglar el problema. Ja m’entén, em diu, però haig de solucionar-m’ho jo. D’acord. Segona negativa a trucar des del seu telèfon a la companyia. D’acord. Tercera negativa a guardar-me la motxilla mentre busco una cabina telefònica. Caram, aquests xilens!

Agafo aire, carrego la motxilla i intento solucionar el malentès. Truco des de la cabina i només aconsegueixo parlar amb un contestador que s’empassa les poques monedes que porto al damunt. Trec el mòbil. La cobertura dins l’aeroport és pèssima. Corro. Corro més ràpid. Amunt i avall. Un ordinador amb Internet. Torna la cobertura. Des de Barcelona, la Neus comença a fer gestions. Trucades a Girona. Missatges. Correus. Ha començat el pont de Setmana Santa i és difícil trobar algú. Marxa la cobertura. Miro el rellotge de l’aeroport. Compte enrere. La noia de la companyia segueix comprensiva amb el seu repertori de negatives i començo a ser conscient de la possibilitat de quedar-me a terra. Des de Girona, no hi poden fer res. Des de l’aeroport, tampoc.

Les pantalles d’informació avisen que el vol s’ha retardat una hora. Últim intent. Torno a la cabina telefònica i, finalment, aconsegueixo parlar amb algú que promet intentar solucionar el problema a temps perquè no perdi el vol. L’espera. Passos absurds endavant, endarrere, motxilla a l’esquena, mòbil sense cobertura… I des del taulell, una dona que aixeca la mà. Hi corro i en arribar em diu que ja puc facturar la motxilla. És tot. Un simple error d’algú. Atordida, passo el control de policia i pujo a l’avió. Últim seient.

Pocs minuts després d’enlairar-nos, en creuar els Andes, l’avió comença a moure’s bruscament. Estem travessant una zona de turbulències. Miro per la finestra i m’espanto en veure els núvols de tempesta. Llamps. Tanco els ulls. Els cops secs del principi es converteixen en sacsejades constants que ens fan anar d’un costat a l’altre. De sobte, baixem com si fóssim dins d’una atracció de fires. L’avió es deixa anar a la tempesta i m’és inevitable pensar que ha perdut el control. En una de les sotragades, en una mena d’acte instintiu, m’aferro al noi que s’asseu al meu costat. Estic aterrada. He perdut la vergonya i la dignitat, però sembla que la meva cara de pànic en desperta la compassió i, amb una calma admirable, em diu que aquestes turbulències són habituals. L’avió no pot caure, em repeteix. Dinou hores de vol i, en aterrar, la confessió del company de seient. Les pitjors turbulències de la seva vida. Peus a terra.

L’aeroport de Barcelona em reb amb una senyera que embolica una taula de llibres. Casa. Primeres trucades a la família mentre espero la motxilla. Mitja hora després em confirmen que la motxilla no ha volat amb mi. Però la veritat és que tant m’és. Un munt de roba bruta menys. Al fons, la porta de sortida a la realitat. Ara sí. Aquí s’acaben els comiats i comencen les retrobades. Entre la gent que s’amuntega a la barana esperant amics i familiars, trobo impacients les meves amigues, amagades rient rere una cartolina que diu:

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Creacions

Aïllats en un petit taller de parets blanques i portes blaves, amagats sota els arbres. Aquí es respira silenci. Noto l’arribada de l’hivern. Quan el sol s’apaga, sento el fred als ossos. Però als matins, el mateix sol omple de taques el passatge. Encara en pijama, preparo la fruita i el iogurt, i escullo una taca de llum per asseure-m’hi. El sol de bon matí em sembla deliciós.

Aquests dies en Seba està gravant el tercer disc. Silenci absolut a casa. En Teco segueix amb una col·lecció de dibuixos al carbó i jo amb els meus textos. Només la matinada posa punt final al dia. Fins a l’endemà, fins a una altra taca de sol al passatge.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Retrobades inesperades

Recordo fa un any enrere, els viatges en cotxe amb l’Ely, de Tossa a Barcelona. Em parlava de la seva família, dels dinars que feien a bosc, de la seva mare… Potser algun dia aniré a Xile, li deia jo, i ens trobarem a la teva terra en un dinar d’aquests. Qui ho sap…

L’Ely, l’Isak i l’Ahissa ahir van aterrar a Santiago. Tornen cap a casa. Avui la família els ha preparat un dinar a bosc per donar-los la benvinguda i m’hi han convidat. A les 11 h surt el meu autobús cap a Los Andes. El padrí de l’Isak ja està preparant la carn. Pollastre i porc, al forn de fang que ha fet ell mateix; vedella i choripanes a la brasa. A la taula, les dones de la família fan un desplegament de plats impressionant: amanida, verdura, llegums, arròs àrab… Cada cop som més colla. No para d’arribar gent. Els grans a taula, els nens corren rere els gossos… El dia passa ràpid i, entre comiats emotius, l’Ely, l’Isak i el seu germà em porten a l’estació. De lluny, veiem com en surt l’autobús. El seguim i en una recta l’Isak l’avança, cop de botzina i frena. Abraçades ràpides. Pujo de tornada a Santiago. Últims adéus en moviment. Quan torni a casa, l’Ely ja no serà per Barcelona. Se’m fa estrany, però alhora m’agraden aquestes voltes que fa la vida. No cal saber quan ni on et tornaràs a trobar. Només deixar passar els dies.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Passejades per Santiago


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Convivència

De compartir habitació amb tres angleses…

…a un llit de princesa per a mi sola. A la vida hi ha moments per a tot!

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

El Valparaíso de Pablo Neruda

 

Valvaraíso, qué disparate eres, qué loco, puerto loco, qué cabeza con cerros, desgreñada, no acabas de peinarte, nunca tuviste tiempo de vestirte, siempre te sorprendió la vida, te despertó la muerte, en camisa, en largos calzoncillos con flecos de colores, desnudo con un nombre tatuado en la barriga, y con sombrero, te agarró el terremoto, corriste enloquecido, te quebraste las uñas, se movieron las aguas y las piedras, las veredas, el mar, la noche, tú dormías en tierra, cansado de tus navegaciones, y la tierra, furiosa, levantó su oleaje más tempestuoso que el vendaval marino, el polvo te cubría los ojos, las llamas quemaban tus zapatos, las sólidas casas de los banqueros trepidaban como heridas ballenas, mientras arriba las casas de los pobres saltaban al vacío como aves prisioneras que probando las alas se desploman.

Pronto, Valparaíso, marinero, te olvidas de las lágrimas, vuelves a colgar tus moradas, a pintar puertas verdes, ventanas amarillas, todo lo transformas en nave, eres la remendada proa de un pequeño, valeroso navío. La tempestad corona con espuma tus cordeles que cantan y la luz del océano hace temblar camisas y banderas en tu vacilación indestructible.

Estrella oscura eres de lejos, en la altura de la costa resplandeces y pronto entregas tu escondido fuego, el vaivén de tus sordos callejones, el desenfado de tu movimiento, la claridad de tu marinería. Aquí termino, es esta oda, Valparaíso, tan pequeña como una camiseta desvalida, colgando en tus ventanas harapientas meciéndose en el viento del océano, impregnándose de todos los dolores de tu suelo, recibiendo el rocío de los mares, el beso del ancho mar colérico que con toda su fuerza golpeándose en tu piedra no pudo derribarte, porque en tu pecho austral están tatuadas la lucha, la esperanza, la solidaridad y la alegría como anclas que resisten las olas de la tierra.


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Black swan

La sala és buida. Fila set, centrada.

Entra atrafegada una dona, carregada de bosses de cartró de colors, una safata amb una Coca-cola i una paperina de crispetes gegant. Deu tenir cap a uns seixanta anys. Fila sis, a l’esquerra. I les crispetes a terra. Amb una mà s’aferra a les bosses, aixeca el braç perquè la bossa de mà no acabi de caure, la bossa que ara penja del braç on porta la beguda i la paperina trencada. Es queda immòbil sense saber què fer, remugant fins que li agafo la paperina i la beguda, però sembla que tampoc no sap què fer amb les altres bosses. “Haig d’anar al bany, gràcies, haig d’anar al bany. Haig d’anar al bany.” Aconsegueixo col·locar la paperina sobre el seient, la beguda al respatller. Desapareix de nou carregada amb les bosses.

La sala és buida. Fila set, centrada. S’apaguen els llums.

La mirada dolça i autoexigent. Miralls. La mirada agressiva i perduda. Bogeria. El so de les ales dels cignes. Em sacsegen. M’enfonso en el seient.

La sala és buida. Fila set, centrada.

Apareixen els primers crèdits, desert de seients a les fosques altra vegada. Sento amb opressió la presència buida de la sala. M’incorporo i en surto empesa pels batecs del meu cor. Entro als banys. No hi ha ningú. Un seguit de portes amb l’escletxa inferior oberta, un joc infinit de miralls. Premo amb força les portes de sortida i formo part dels carrers d’una ciutat que amb la foscor ara sento desconeguda. El cor cada vegada em batega més ràpid, sento la bogeria amb força, la cara gravada de la ballarina que interpreta Natalie Portman. Esquivo la gent i enfilo els carrers del barri. Buits, foscos. Alguna llum intermitent sense força. La ciutat respira lluny. En sento els cotxes i els crits dels gossos com si formessin part d’una altra història. D’una altra ciutat. Lluny.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari