El Valparaíso de Pablo Neruda

 

Valvaraíso, qué disparate eres, qué loco, puerto loco, qué cabeza con cerros, desgreñada, no acabas de peinarte, nunca tuviste tiempo de vestirte, siempre te sorprendió la vida, te despertó la muerte, en camisa, en largos calzoncillos con flecos de colores, desnudo con un nombre tatuado en la barriga, y con sombrero, te agarró el terremoto, corriste enloquecido, te quebraste las uñas, se movieron las aguas y las piedras, las veredas, el mar, la noche, tú dormías en tierra, cansado de tus navegaciones, y la tierra, furiosa, levantó su oleaje más tempestuoso que el vendaval marino, el polvo te cubría los ojos, las llamas quemaban tus zapatos, las sólidas casas de los banqueros trepidaban como heridas ballenas, mientras arriba las casas de los pobres saltaban al vacío como aves prisioneras que probando las alas se desploman.

Pronto, Valparaíso, marinero, te olvidas de las lágrimas, vuelves a colgar tus moradas, a pintar puertas verdes, ventanas amarillas, todo lo transformas en nave, eres la remendada proa de un pequeño, valeroso navío. La tempestad corona con espuma tus cordeles que cantan y la luz del océano hace temblar camisas y banderas en tu vacilación indestructible.

Estrella oscura eres de lejos, en la altura de la costa resplandeces y pronto entregas tu escondido fuego, el vaivén de tus sordos callejones, el desenfado de tu movimiento, la claridad de tu marinería. Aquí termino, es esta oda, Valparaíso, tan pequeña como una camiseta desvalida, colgando en tus ventanas harapientas meciéndose en el viento del océano, impregnándose de todos los dolores de tu suelo, recibiendo el rocío de los mares, el beso del ancho mar colérico que con toda su fuerza golpeándose en tu piedra no pudo derribarte, porque en tu pecho austral están tatuadas la lucha, la esperanza, la solidaridad y la alegría como anclas que resisten las olas de la tierra.


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Black swan

La sala és buida. Fila set, centrada.

Entra atrafegada una dona, carregada de bosses de cartró de colors, una safata amb una Coca-cola i una paperina de crispetes gegant. Deu tenir cap a uns seixanta anys. Fila sis, a l’esquerra. I les crispetes a terra. Amb una mà s’aferra a les bosses, aixeca el braç perquè la bossa de mà no acabi de caure, la bossa que ara penja del braç on porta la beguda i la paperina trencada. Es queda immòbil sense saber què fer, remugant fins que li agafo la paperina i la beguda, però sembla que tampoc no sap què fer amb les altres bosses. “Haig d’anar al bany, gràcies, haig d’anar al bany. Haig d’anar al bany.” Aconsegueixo col·locar la paperina sobre el seient, la beguda al respatller. Desapareix de nou carregada amb les bosses.

La sala és buida. Fila set, centrada. S’apaguen els llums.

La mirada dolça i autoexigent. Miralls. La mirada agressiva i perduda. Bogeria. El so de les ales dels cignes. Em sacsegen. M’enfonso en el seient.

La sala és buida. Fila set, centrada.

Apareixen els primers crèdits, desert de seients a les fosques altra vegada. Sento amb opressió la presència buida de la sala. M’incorporo i en surto empesa pels batecs del meu cor. Entro als banys. No hi ha ningú. Un seguit de portes amb l’escletxa inferior oberta, un joc infinit de miralls. Premo amb força les portes de sortida i formo part dels carrers d’una ciutat que amb la foscor ara sento desconeguda. El cor cada vegada em batega més ràpid, sento la bogeria amb força, la cara gravada de la ballarina que interpreta Natalie Portman. Esquivo la gent i enfilo els carrers del barri. Buits, foscos. Alguna llum intermitent sense força. La ciutat respira lluny. En sento els cotxes i els crits dels gossos com si formessin part d’una altra història. D’una altra ciutat. Lluny.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Quatre postals de Xile

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un Karakia des de Xile

En Mario i l’Eugenie són al pati desgranant els porotos. En Teco talla els choclos per separar-ne el gra, encara cru. Jo espremo les llimones de Pica, més petites i àcides. A l’olla hi tenim l’all i la ceba. D’aquí a una estona, hi tirarem la carbassa, aquí coneguda com a zapallo, i hi afegirem aigua bullent. Quan els encarregats dels porotos els tenen preparats, els tirem a l’olla amb una mica de paprika, sal i mantega. Deixem que bulli i, mentrestant, tastem el pisco sour que ens serveix en Teco. Al suc de llimona, hi ha afegit una part de llimona per tres de pisco, sucre, ratlladura de gingebre i una mica d’ají verd.

El sopar gairebé està a punt. Una estona abans de treure’l del foc, afegim els grans de blat de moro, el choclo, a l’olla. Mentre es couen, calentem oli a la paella i hi tirem una cullerada de paprika. Quan en pugi l’ebullició, el traurem immediatament. La taula ja està parada. Servim els porotos i els reguem amb la barreja d’oli i paprika. Només falta obrir l’ampolla de vi xilè amb què acompanyarem el sopar. Salut!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pachamama, la mare Terra

Sents la neu? Només has de fer un pas.

La vida no està feta de casualitats.

Als afores d’Uyuni no hi queden parades de mercat. No hi ha turistes. Només el so de les sandàlies que aixequen la sorra dels carrers desèrtics.

El mar i el cel es troben. Em sento lliure. Tantes coses hem deixat enrere… M’omplo de sal, aigua, terra.

A Alota la nit és dolça. Un ara deliciós que fa agradable el fred, la foscor i el silenci. Sense ningú. Només aquest tel d’estrelles que s’estén al damunt.

He pujat dalt del turó i m’has seguit. Em deturo per agafar aire. Els moviments a 5.000 m són cada cop més lents.

Els núvols ens freguen els cabells. Els avions han deixat de sobrevolar-nos. La vida passa pel costat i només es detura aquí, entre la Terra i els blaus d’aquest cel.

La vida. La vida quan les coses arriben de forma natural. I se’n van. La vida quan la fem fàcil. Sense saber si tornaran.

He deixat d’intentar atrapar i aferrar-me. A tot i a res. Ho he deixat anar.

Encara és fosc però tot és blanc. Ha estat un conte?

Deixa que un ull plori i sent la felicitat en l’altre.

Avui marxo, però res no s’acaba. Res no comença. No hi ha espais, límits ni temps. Només ara, només terra, només vida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bandes sonores

Cure, Smiths, Damien Rice, Depeche Mode, Doors, Fiona Apple, Gossip, Antony and The Johnsons, Sopa de Cabra, Maria Rodés, Macaco, Melody Gardot, Sanjosex, White Stripes, XX, Placebo, Pixies…

Hi ha cançons que, quan acaben, demanen silenci. El silenci fa més difícil que marxin, ens permet retenir endins, uns minuts, uns segons, la melodia i la lletra. De vegades, escolto la mateixa cançó una i altra vegada. La música ens accelera el cor, ens anima, ens ensopeix, ens acompanya, ens empeny a fer i dir coses que en silenci mai no faríem. O faríem maldestrement. Les relativitza. Les dramatitza. Ens fa sentir menys sols. Hi ha cançons que són tan fortes com les olors, capaces de traslladar-nos als llocs més remots. N’hi ha que pertanyen als nostres amics i, en escoltar-les, inevitablement pensem en ells.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Entre el cel i la Terra

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris