Potosí, la vida a 4.000 m

A Villazón, pujo al primer autobús en direcció a Potosí. Nou hores amb les cames encongides, sense llum per llegir o escriure, una ampolla d’aigua i dues pomes. L’excitació d’una nova aventura converteix qualsevol petit detall en màgic. Envoltada de bolivians, deixo el meu cos moure’s d’un costat a l’altre, sobre cada pedra que trepitgen les rodes, seguint cada revolt sobtat, i evitant, de totes totes, mirar cap avall per la finestra. Ens avança un altre autobús amb els vidres del davant trencats, ara substituïts per trossos de roba que amb la velocitat colpegen la carrosseria a cops secs.

Torna a començar el mateix CD de cúmbia boliviana que el conductor ha escollit en sortir de la terminal. L’excés de volum distorsiona el so. Em miro els companys del país, uns dormen, els altres miren per la finestra, n’hi ha que juguen amb el telèfon… Aviat es fa fosc i no es veu res. Ni dins ni fora. Negre. I a poc a poc se’m van tancant els ulls. La música ha passat a formar part del viatge.

Desperto i veig unes llums de lluny. Pregunto al noi del costat quan falta per arribar a Potosí. Potosí? Ja l’hem deixat enrere, Potosí. M’atabalo entre la son, la foscor i un possible canvi de ruta. L’autobús va cap a La Paz. Busco el timbre per avisar el conductor i, com puc, a través d’una mena de micròfon, amb les mirades dels altres passatgers que ara se’m claven al clatell, intento dir-li que jo havia de baixar a Potosí. Atura l’autobús, baixo cap a la cabina i, enfadat, em diu que si ningú no diu res, ell segueix. Em deturo a pensar uns segons. Quan passàvem per Potosí, havia d’avisar que parés. Hi ha coses que només s’aprenen quan t’hi trobes. Em diuen que em poden deixar aquí mateix. Sí, però… Miro al voltant i només hi ha el camí de terra, i desert. En veure’ls la cara, em passa pel cap anar cap a La Paz, però reacciono. Jo vull anar cap a Potosí. Arribem a un pacte. L’autobús fa mitja volta i m’acosta a la ciutat de nou. No som gaire lluny. En tornar al meu seient, abaixo el cap sota les mirades de tots.

Pocs minuts després, l’autobús para. S’obre la porta. Demano disculpes a la resta de passatgers abans de baixar i recullo la motxilla. I ara? Sóc als afores de la ciutat. Pregunto al conductor si em puc acostar d’alguna manera al centre. Em deixen clar que ni se m’acudeixi agafar un taxi, a aquella hora no hi ha autobusos. La zona és perillosa. No passegi per aquí sola. Puja de nou a la cabina i veig com l’autobús arrenca i desapareix. He arribat a Potosí.

A uns metres hi ha un hotel. Hi entro sense pensar-m’ho dos cops però en preguntar el preu em sembla excessiu: 125 bolivians. M’aturo, dono les gràcies i torno al carrer. Més enllà, un altre hostal: 100 bolivians. Últim intent. Entro a un carreró on hi ha una llum: 25 bolivians. M’hi quedaré una nit.

L’habitació és exactament la que correspon al preu de 25 bolivians. En deixar les coses sobre un dels llits, m’adono que hi ha taques de sang a la paret, frases d’insomni gravades, el soroll de les altres habitacions. Pujo al bany. L’aigua surt calenta i la dutxa és reconfortant. Només haig d’intentar aclucar els ulls una estona. Entro dins el sac, apilono les mantes al damunt i tanco els ulls desitjant que es faci de dia.

Després de sentir el pas de cada hora, finalment les 7 h em sembla un bon moment per començar de nou el dia. Comparteixo l’autobús amb els pares que porten les criatures a escola, entre els somriures i les mirades tímides dels petits. Finalment, el centre. Demano comprar un plàtan a un senyor que ven sucs al carrer, però s’hi nega. Només me’l ven en suc. No em pot vendre la fruita, ell només fa sucs. Insisteixo, només vull un plàtan per esmorzar. Acaba cedint. Arrenca un plàtan i me’l dóna. Què li dec? Res, ja està bé. Somriu i agraeixo la peça de fruita, el dia que s’aixeca i la ciutat, que s’obre plena de colors i de vida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Sota terra

Entrar a treballar a una mina no ho pot fer qualsevol persona. L’ofici passa de pares a fills. Si algú de fora hi vol entrar, ha de pagar una gran quantitat de diners per accedir a un forat i començar a escarbar entre la pols i la foscor. I de vegades, tenen sort. D’altres, la quantitat de mineral que n’extreuen amb prou feines els permet pagar les despeses diàries.

Parlar de sort podria arribar a ser aberrant. Les criatures entren amb 14 anys a treballar sota terra i hi acaben passant la resta de la seva vida. Sigui per qüestions socioculturals o de supervivència, la lluita del dia a dia transcorre en una falsa esperança de vida que només el final de la malaltia de la mina sepulta.

Torno a recordar l’home que ahir va acabar regalant-me un plàtan en lloc de vendre-me’n un suc. Qui sóc jo per alterar la seva manera de viure? A les mines els factors que entren en joc són absolutament més seriosos. Es tracta de morir. Però, per a ells, la malaltia, les males condicions i la mort queden minimitzades com a part intrínseca de la vida sota terra.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La vida a la frontera

Aquesta imatge és més econòmica que el pas de frontera d’un camió. Amb els aguayos lligats a l’esquena, bolivians i bolivianes carreguen el pes de la mercaderia pel pont internacional que enllaça l’Argentina amb Bolívia. Un govern ha de permetre que diàriament es produeixin imatges com aquestes?

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Seguint el rastre dels núvols

Avui carrego la motxilla al cotxe. Quan s’acabi el dia, no desfaré el camí amb els altres per tornar a Salta. És la meva última nit a l’Argentina i he decidit dormir ben a prop de la frontera amb Bolívia.

Comparteixo cotxe amb una parella de Buenos Aires, dos germans d’Alacant i en Javi. El darrer recorregut pel país ens porta a resseguir el camí del conegut com a Tren de las Nubes, que puja fins a 4.200 m d’altitud.

A mesura que pugem, els petits cementiris s’enfilen cap al cel.

A terra, els qui esperen el suposat remei a la consulta d’un curandero.

I els núvols comencen a dibuixar el camí…

…que als nostres peus convertim en rastre.

A San Antonio de los Cobres, una petita localitat a gairebé 4.000 m, passejo pels carrers amb la càmera. La proximitat de Bolívia, els colors, la pols de la terra, la música comencen a emocionar-me.

M’agrada la innocència de la vida al carrer. I recórrer la vida a través de les portes obertes de les cases…

…que es trenca en la ingenuïtat d’esperes que no ens duen enlloc.

Entre la llum i l’ombra, els ritmes del dia a dia.

El sol crema la pell dels treballadors a les salines, que s’emboliquen entre mocadors, aliens…

…a la pau d’aquests colors.

Quan vam deixar de pintar les nostres parets?

Última nit a Purmamarca. Es fa fosc, el poble es buida i tothom es concentra a l’únic ciber. Aquí les coses també canvien.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Un vespre de tardor

En qualsevol moment pots agafar la motxilla i canviar el recorregut. No cal anotar res a la llibreta. Viatjar. Sense calendaris, ni guies, ni bitllets comprats amb antel·lació. Només viatjar. No pensis més. Fes-ho. En despertar-te, posa un peu a terra i segueix endavant. No hi ha res previsible. Ningú més pot escriure el teu camí.

I deixes anar la vida. Sense esperar. Sense saber.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Captures de la vida al desert

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Benvinguts al nord

M’aturo davant d’un cartell estripat. Trec la càmera i començo a disparar. Pocs metres més enllà, sobre la bicicleta, un home em mira confós. Me’l miro i somric. Em mira, mira el cartell i somriu. Torno a enfocar la imatge i sento que em crida. Baixa de la bicicleta i amb la mà aixecada s’acosta cap a on sóc jo. “Espera!”. Passa entre el cartell i la càmera i intenta enganxar el paper estripat. No hi ha manera, així que decideix aguantar amb la mà el tall de cartell que penja. “Ahora!”. Disparo rient. Riu. Esclatem a riure els dos i comença a teatralitzar l’absurd. Disparo. Un, dos, tres… I darrere el visor recordo el meu avi, havent dinat, assegut a la taula de la cuina, com ens acabava imitant a tots. I tots esclatàvem a riure.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari