Quatre postals de Xile

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un Karakia des de Xile

En Mario i l’Eugenie són al pati desgranant els porotos. En Teco talla els choclos per separar-ne el gra, encara cru. Jo espremo les llimones de Pica, més petites i àcides. A l’olla hi tenim l’all i la ceba. D’aquí a una estona, hi tirarem la carbassa, aquí coneguda com a zapallo, i hi afegirem aigua bullent. Quan els encarregats dels porotos els tenen preparats, els tirem a l’olla amb una mica de paprika, sal i mantega. Deixem que bulli i, mentrestant, tastem el pisco sour que ens serveix en Teco. Al suc de llimona, hi ha afegit una part de llimona per tres de pisco, sucre, ratlladura de gingebre i una mica d’ají verd.

El sopar gairebé està a punt. Una estona abans de treure’l del foc, afegim els grans de blat de moro, el choclo, a l’olla. Mentre es couen, calentem oli a la paella i hi tirem una cullerada de paprika. Quan en pugi l’ebullició, el traurem immediatament. La taula ja està parada. Servim els porotos i els reguem amb la barreja d’oli i paprika. Només falta obrir l’ampolla de vi xilè amb què acompanyarem el sopar. Salut!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pachamama, la mare Terra

Sents la neu? Només has de fer un pas.

La vida no està feta de casualitats.

Als afores d’Uyuni no hi queden parades de mercat. No hi ha turistes. Només el so de les sandàlies que aixequen la sorra dels carrers desèrtics.

El mar i el cel es troben. Em sento lliure. Tantes coses hem deixat enrere… M’omplo de sal, aigua, terra.

A Alota la nit és dolça. Un ara deliciós que fa agradable el fred, la foscor i el silenci. Sense ningú. Només aquest tel d’estrelles que s’estén al damunt.

He pujat dalt del turó i m’has seguit. Em deturo per agafar aire. Els moviments a 5.000 m són cada cop més lents.

Els núvols ens freguen els cabells. Els avions han deixat de sobrevolar-nos. La vida passa pel costat i només es detura aquí, entre la Terra i els blaus d’aquest cel.

La vida. La vida quan les coses arriben de forma natural. I se’n van. La vida quan la fem fàcil. Sense saber si tornaran.

He deixat d’intentar atrapar i aferrar-me. A tot i a res. Ho he deixat anar.

Encara és fosc però tot és blanc. Ha estat un conte?

Deixa que un ull plori i sent la felicitat en l’altre.

Avui marxo, però res no s’acaba. Res no comença. No hi ha espais, límits ni temps. Només ara, només terra, només vida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bandes sonores

Cure, Smiths, Damien Rice, Depeche Mode, Doors, Fiona Apple, Gossip, Antony and The Johnsons, Sopa de Cabra, Maria Rodés, Macaco, Melody Gardot, Sanjosex, White Stripes, XX, Placebo, Pixies…

Hi ha cançons que, quan acaben, demanen silenci. El silenci fa més difícil que marxin, ens permet retenir endins, uns minuts, uns segons, la melodia i la lletra. De vegades, escolto la mateixa cançó una i altra vegada. La música ens accelera el cor, ens anima, ens ensopeix, ens acompanya, ens empeny a fer i dir coses que en silenci mai no faríem. O faríem maldestrement. Les relativitza. Les dramatitza. Ens fa sentir menys sols. Hi ha cançons que són tan fortes com les olors, capaces de traslladar-nos als llocs més remots. N’hi ha que pertanyen als nostres amics i, en escoltar-les, inevitablement pensem en ells.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Entre el cel i la Terra

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Potosí, la vida a 4.000 m

A Villazón, pujo al primer autobús en direcció a Potosí. Nou hores amb les cames encongides, sense llum per llegir o escriure, una ampolla d’aigua i dues pomes. L’excitació d’una nova aventura converteix qualsevol petit detall en màgic. Envoltada de bolivians, deixo el meu cos moure’s d’un costat a l’altre, sobre cada pedra que trepitgen les rodes, seguint cada revolt sobtat, i evitant, de totes totes, mirar cap avall per la finestra. Ens avança un altre autobús amb els vidres del davant trencats, ara substituïts per trossos de roba que amb la velocitat colpegen la carrosseria a cops secs.

Torna a començar el mateix CD de cúmbia boliviana que el conductor ha escollit en sortir de la terminal. L’excés de volum distorsiona el so. Em miro els companys del país, uns dormen, els altres miren per la finestra, n’hi ha que juguen amb el telèfon… Aviat es fa fosc i no es veu res. Ni dins ni fora. Negre. I a poc a poc se’m van tancant els ulls. La música ha passat a formar part del viatge.

Desperto i veig unes llums de lluny. Pregunto al noi del costat quan falta per arribar a Potosí. Potosí? Ja l’hem deixat enrere, Potosí. M’atabalo entre la son, la foscor i un possible canvi de ruta. L’autobús va cap a La Paz. Busco el timbre per avisar el conductor i, com puc, a través d’una mena de micròfon, amb les mirades dels altres passatgers que ara se’m claven al clatell, intento dir-li que jo havia de baixar a Potosí. Atura l’autobús, baixo cap a la cabina i, enfadat, em diu que si ningú no diu res, ell segueix. Em deturo a pensar uns segons. Quan passàvem per Potosí, havia d’avisar que parés. Hi ha coses que només s’aprenen quan t’hi trobes. Em diuen que em poden deixar aquí mateix. Sí, però… Miro al voltant i només hi ha el camí de terra, i desert. En veure’ls la cara, em passa pel cap anar cap a La Paz, però reacciono. Jo vull anar cap a Potosí. Arribem a un pacte. L’autobús fa mitja volta i m’acosta a la ciutat de nou. No som gaire lluny. En tornar al meu seient, abaixo el cap sota les mirades de tots.

Pocs minuts després, l’autobús para. S’obre la porta. Demano disculpes a la resta de passatgers abans de baixar i recullo la motxilla. I ara? Sóc als afores de la ciutat. Pregunto al conductor si em puc acostar d’alguna manera al centre. Em deixen clar que ni se m’acudeixi agafar un taxi, a aquella hora no hi ha autobusos. La zona és perillosa. No passegi per aquí sola. Puja de nou a la cabina i veig com l’autobús arrenca i desapareix. He arribat a Potosí.

A uns metres hi ha un hotel. Hi entro sense pensar-m’ho dos cops però en preguntar el preu em sembla excessiu: 125 bolivians. M’aturo, dono les gràcies i torno al carrer. Més enllà, un altre hostal: 100 bolivians. Últim intent. Entro a un carreró on hi ha una llum: 25 bolivians. M’hi quedaré una nit.

L’habitació és exactament la que correspon al preu de 25 bolivians. En deixar les coses sobre un dels llits, m’adono que hi ha taques de sang a la paret, frases d’insomni gravades, el soroll de les altres habitacions. Pujo al bany. L’aigua surt calenta i la dutxa és reconfortant. Només haig d’intentar aclucar els ulls una estona. Entro dins el sac, apilono les mantes al damunt i tanco els ulls desitjant que es faci de dia.

Després de sentir el pas de cada hora, finalment les 7 h em sembla un bon moment per començar de nou el dia. Comparteixo l’autobús amb els pares que porten les criatures a escola, entre els somriures i les mirades tímides dels petits. Finalment, el centre. Demano comprar un plàtan a un senyor que ven sucs al carrer, però s’hi nega. Només me’l ven en suc. No em pot vendre la fruita, ell només fa sucs. Insisteixo, només vull un plàtan per esmorzar. Acaba cedint. Arrenca un plàtan i me’l dóna. Què li dec? Res, ja està bé. Somriu i agraeixo la peça de fruita, el dia que s’aixeca i la ciutat, que s’obre plena de colors i de vida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Sota terra

Entrar a treballar a una mina no ho pot fer qualsevol persona. L’ofici passa de pares a fills. Si algú de fora hi vol entrar, ha de pagar una gran quantitat de diners per accedir a un forat i començar a escarbar entre la pols i la foscor. I de vegades, tenen sort. D’altres, la quantitat de mineral que n’extreuen amb prou feines els permet pagar les despeses diàries.

Parlar de sort podria arribar a ser aberrant. Les criatures entren amb 14 anys a treballar sota terra i hi acaben passant la resta de la seva vida. Sigui per qüestions socioculturals o de supervivència, la lluita del dia a dia transcorre en una falsa esperança de vida que només el final de la malaltia de la mina sepulta.

Torno a recordar l’home que ahir va acabar regalant-me un plàtan en lloc de vendre-me’n un suc. Qui sóc jo per alterar la seva manera de viure? A les mines els factors que entren en joc són absolutament més seriosos. Es tracta de morir. Però, per a ells, la malaltia, les males condicions i la mort queden minimitzades com a part intrínseca de la vida sota terra.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari